Lo Pati - Centre d'Art  - Terres de l'Ebre : Biennal d'Art Ciutat d'Amposta 2020.

Biennal d'Art Ciutat d'Amposta 2020.

Lloc
Centre d'Art Lo Pati.

Data
Del 7 de novembre al 17 de gener de 2021.

La Biennal d’Art Ciutat d’Amposta porta a Lo Pati quinze propostes.

  • Ha estat una de les edicions més participatives i els seleccionats exploren temes tan diversos com el pànic, l’origen sideral del ferro o la memòria històrica

 

El proper dissabte 7 de novembre obrirà portes a Lo Pati-Centre d’Art Terres de l’Ebre la setzena edició de la Biennal d’Art Ciutat d’Amposta, la BIAM 2020, un dels certàmens més importants i consolidats del panorama estatal i català, considerat un veritable termòstat de la creació contemporània, tant pel que fa als artistes emergents com als que compten amb una trajectòria ja reconeguda. Impulsada per l’àrea de Cultura de l’Ajuntament d’Amposta i vinculada a Lo Pati – Centre d’Art Terres de l’Ebre, la d’aquest 2020 ha topat de ple amb la pandèmia del coronavirus, que ha impedit inaugurar-la com era habitual a finals de la primavera, però per contrapartida ha estat una de les més participatives: s’hi han presentat un total de 202 obres de 208 artistes de tot l’Estat, una quarantena més que en l’edició del 2018. De tots aquests projectes, el jurat integrat per Marc Navarro (comissari independent), Hiuwai Chu (conservadora d'exposicions del MACBA), Oier Etxeberria  (responsable àrea d'art contemporani de Tabakalera - San Sebastián), Rosa Lleó (comissària i directora de The Green Parrota - Barcelona) i Miguel Ángel Sánchez (director d’ADN Galería), ha escollit quinze obres finalistes de disset artistes que són les que s’exposaran a Lo Pati a partir d’aquest dissabte 7 de novembre i fins al 17 de gener de l’any vinent.

Es tracta de projectes molt diversos tant pel que fa als formats com a les temàtiques que aborden. Així trobem des de videoinstal·lacions fins a il·lustracions i còmic, passant per l’escultura, la fotografia o les intervencions sonores. Pel que fa a les temàtiques, aquesta diversificació també és molt àmplia, així algunes obres exploren els orígens siderals i màgics del ferro, el misticisme de la natura o el pànic, passant per la memòria històrica o la llei mordassa. Són obres gestades abans de la pandèmia, tot i això parteixen de reflexions que ens aporten un ventall ampli de possibilitats que ens donaran eines per a pensar la crisi que ens ha tocat viure, segons apunta Rosa Lleó, una de les integrants del jurat.

Les obres i artistes seleccionats són els següents: Sintra. Nota al pie, d’Abel Jaramillo (Badajoz, 1993); El jefe de Estado en la época de la reproductibilidad técnica, d’Alán Carrasco (Vitoria, 1986); Calmar las aguas, d’Aldo Urbano (Barcelona, 1991); Bha Phanein, d’Ariadna Parreu (Reus, 1982); Mundus Vult Decipi (El món vol ser enganyat), de Cristina Moreno (Saragossa, 1985) i Laia Ventayol (Mallorca, 1984); Ruta de los Indianos - Consideraciones de la Ciudad Moderna, de Daniel de La Barra (Lima, 1992); Mañana niebla, de David Ortiz (Alcoi, 1983); Jornada laboral, d’Eulàlia Garcia (Barcelona, 1992); Regálame un barco, de Francisco Ladrón de Guevara (Granada, 1997); (séro)TROPICAL(e), de Gian Cruz (Manila, 1987); La simetría de los tontos, de Jone Loizaga (Bilbao, 1983) i Taxio Ardanaz (Pamplona, 1978); Unfixed Infrastructures And Rabbit Holes, de Mario Santamaría (Burgos, 1985); Arquetips esquelètics, de Mònica Planes (Barcelona, 1992); Monuments i altres taques insubmises, d’Olga Olivera (Lleida, 1972); i Crisis, de Paco Chanivet (Sevilla, 1984).

El mateix dissabte, 7 de novembre coincidint amb l’obertura de l’exposició, el jurat donarà a conèixer l’obra guanyadora d’entre tots els projectes seleccionats.

OBRES SELECCIONADES

Abel Jaramillo (Badajoz, 1993). Sintra. Nota al pie (2019). Es tracta d’una instal·lació que inclou fotografies digitals, llums led i pistes d’àudio, amb què l’artista reinterpreta una escena de la película The State of Things (Wim Wenders, 1982) en què una de les protagonistes revisa una sèrie de fotografies on els personatges femenins surten tallats, com si la càmera no els veiés. Jaramillo reflexiona sobre la invisibilitat de les dones i extrapola aquesta escena a la d’una imatge d’arxiu on apareix l’estàtua d’una deessa i un lleó, a la Quinta da Regaleira, a Sintra (Portugal). Al peu de foto només es menciona el lleó. L’artista ha fet diverses visites al lloc on hi ha l’escultura i ha vist com la vegetació amaga gairebé totalment l’estàtua femenina.

Alán Carrasco (Burgos, 1986). El jefe de Estado en la época de la reproductibilidad técnica (2020). L’artista utilitza un retrat oficial del rei Felip VI i en fa diverses fotocòpies correlatives. Després de 22 processos intermedis la imatge deixa de poder llegir-se com un retrat. Això fa que l’artista es pregunti si ha deixat de ser un retrat oficial i si això eximeix a qui el destrueixi, giri, cremi o intervingui de cometre un delicte d’injúries a la corona.

Aldo Urbano (Barcelona, 1991). Calmar las aguas (2019). Edició d’un pòster que per un costat és un dibuix per pintar i per l’altre un còmic, que narra la trobada d’un mico pintor amb personatges foscos que d’ara endavant  haurà d’anomenar amics. El relat passa en un ambient desèrtic i postapocalíptic, una  època anomenada irònicament l’Edat de l’Abundància, amb reminiscències dels conflictes a Orient Mitjà. En conjunt és un artefacte que pretén tractar d’una manera humorística certes qüestions sobre el món de l’art i les relacions que s’hi estableixen.

Ariadna Parreu (Reus, 1982). Bha Phanein (2018). L’obra està feta amb ferro i imants. De fet, Bha Phaneim és ferro en una llengua indoeuropea antiga i amb aquest títol l’artista vol indicar l’existència del ferro abans de l’Edat del Ferro. Concretament, indaga en el ferro provinent dels meteorits i en el seu misticisme, un origen oblidat que li serveix per reconstruir la història d’aquest material en relació a la nostra pròpia història i a allò que sabem del món.

Cristina Moreno (Saragossa, 1985) i Laia Ventayol (Artà –Mallorca, 1984). Mundus vult decipi (2019). Traduït com El món vol ser enganyat, la proposta deriva d’una investigació artística en  desenvolupament continu que aquestes dues artistes realitzen des del 2017. La història sobre la vida i la mort de  Kaspar Hauser va desvetllar el seu interès per  la medicina romàntica de començaments del  segle XIX. Així va ser com van descobrir la  teoria i pràctica guaridora del metge alemany  Franz Anton Mesmer: el magnetisme animal. El 2019 van tenir l’oportunitat d’acostar-se a un lloc únic de curació holística, Arnis, situat a la reserva natural Schlei. A la platja d’Arnis hi ha l’Offaquelle, una deu d’aigua dolça enmig d’un fiord del mar Bàltic alemany, fortament lligat a la llegenda  de la guarició del rei Offa. La peça que presenten a la BIAM és una instal·lació-font amb sons binaurals, objectes trobats i aigües guaridores, inspirada en el baquet creat per Mesmer que contenia aigua magnetitzada.

Daniel De La Barra (Lima, 1992). Ruta de los Indianos - Consideraciones de la Ciudad Moderna (2019). L’obra és un itinerari a través d’il·lustracions que descriuen l’origen esclavista dels edificis que formen part d’una ruta per edificis emblemàtics de Barcelona, i posa en dubte la seua imparcialitat. Un contra-relat satíric que relaciona l’explotació contemporània de la marca Barcelona amb la promoció que feia de la ciutat la Societat d’Atracció de Forasters (SAF) fundada a Barcelona el 1908 i impulsada en gran part pel capital dels indians i l’alta burgesia. Aquesta societat promocionava Barcelona com a nou centre financer, immobiliari i turístic. Tot un paral·lelisme amb l’època actual que incideix en les polítiques migratòries i racistes presents en les societats europees.

David Ortiz (Alcoi-1983). Mañana niebla (2020). HD vídeo, color i so. Durada 18’30’’ amb textos en castellà i llengua nahua. L’audiovisual ha estat filmat al bosc mesòfil de la serra nord de Puebla, a Mèxic, on la boira està molt present, un recurs que l’artista fa servir per reflexionar al voltant d’idees com la identitat, la (bio)diversitat i la dominació. El projecte neix de diverses estades successives de l’artista a la comunitat nahua de Cuetzalan i d’un interès per l’influx que la visita d’unes antropòlogues va tenir en la llengua i escriptura d’aquesta comunitat indígena, i també en el treball de l’antropòleg Eduardo Kohn i la seva idea d’una antropologia més enllà de l’esfera humana.

Eulàlia Garcia Valls (Barcelona, 1992). Jornada laboral (2020). Intervenció sonora amb què l’artista contraposa una hora de la seua jornada laboral dins l’àmbit cultural amb una hora de la jornada laboral d’un repartidor. Una gravadora de so ha acompanyat l’artista i el repartidor per separat en les seves respectives jornades laborals registrant una hora de l’espai sonor de cadascuna: al repartidor mentre portava les comandes fetes en línia i a l’Eulàlia mentre produïa aquesta mateixa proposta artística. El públic té accés a les dues pistes. La proposta funciona com un afegit o una extensió d’un context o d’una situació específica que l’artista busca qüestionar, alterar o desplaçar.

Francisco Ladrón de Guevara (Granada 1997). Regálame un barco (2020). Es tracta d’una instal·lació integrada per tres peces de fusta i dos dibuixos amb tinta sobre paper, amb la qual l’artista reflexiona sobre l’habitabilitat dels llocs de trànsit i sobre la fina línia que separa els conceptes aparentment antagònics sòlid/líquid.

Gian Cruz  (Manila, 1987). (séro)TROPICAL(e) (2018). Una barreja de fotografia i perfomance. Es tracta d’un projecte fotogràfic en desenvolupament. Reivindica els tròpics com un lloc potent de resistència en contra de l’explotació colonial de la terra i dels cossos i la naturalització del cisexisme i l’heterosexualitat. Aquestes imatges serveixen a l’artista com a autoretrats imaginaris, atípics i performatius que parlen sobre la superació de les complicacions de salut relacionades amb la sida a principis de 2015 i en fa paral·lelismes amb la pandèmia de la COVID-19.

Jone Loizaga (Bilbao, 1983) i Taxio Ardanaz (Pamplona, 1978). La simetría de los tontos (2018). L’obra és una instal·lació composta per dos videoprojeccions creuades sobre dos de les parets de l’espai expositiu. Les imatges projectades se superposen al símbol falangista del jou i les fletxes pintat de manera simètrica en les dos parets que conformen una de les cantonades de la sala. La videoprojecció intercala dibuixos, collages i materials d’arxiu i es va realitzar en el marc del projecte Urte Askotako que recull un ampli registre fotogràfic de símbols franquistes dedicats als caiguts.

Mario Santamaría (Burgos, 1985). Unfixed Infrastructures And Rabbit Holes (2020). La instal·lació es basa en tres dispositius que produeixen una connexió a Internet que funciona com un exercici escultòric. Tres cilindres d’aïllant tèrmic emeten una connectivitat perversa que distribueix el trànsit de dades per les rutes més distants possibles. Una connectivitat invisible que la majoria no entén com es produeix. És per això que l’artista col·loca el vídeo d’un animal que vagareja per l’interior d’un centre de dades per imaginar així el seu moviment material per la xarxa global de telecomunicacions, una imatge que talla l’opacitat de l’embolic tecnificat, la trobada inesperada d’una carn que travessa sense parar una màquina rere l’altra.

Mònica Planes (Barcelona, 1992). Arquetips esquelètics (2019-2020). Són tres elements escultòrics autònoms que parteixen d’una investigació teòrica sobre l’origen i l’evolució de les àrees de joc infantil, els playgrounds. L’artista pren aquests espais com a punt de partida per pensar la relació entre cos i objecte, i l’efecte que les estructures en què vivim tenen sobre nostre. Les escultures són un retorn al material i a la forma després d’haver passat pel tamís del cos.

Olga Oliveira (Lleida, 1972). Monuments i altres taques insubmises (2020). Videoprojecció a través d’unes 120 fotografies que copsen les taques de líquens, molses i altres plantes ruderals en estàtues i edificis històrics que són un reflex del poder establert. L’artista hi veu una oportunitat per al canvi. Es tracta de plantejar una nova ecologia ruderal, de mala herba, com un nou escenari per al canvi social, tan necessari en aquest temps de crisi i col·lapse de la civilització. Es tracta de situar-nos contra les formes hegemòniques i les estètiques antiquades del poder.

Paco Chanivet (Sevilla, 1984). CRISIS (2019). L’obra consta de diferents peces esculpides amb plastilina i impregnades amb nafta i sofre, amb la idea de projectar un paisatge emocional expandit i concebut per crear pànic entre els espectadors. Per aconseguir-ho s’ajuda de la química com element simbòlic i vaporitza una substància que és la que segrega el cos humà quan es troba en una situació de pànic. L’obra es presenta en tres actes i barreja el manierisme barroc, la química industrial i els fenòmens preternaturals. Modificant certes coordenades de l’espai expositiu, s’acaben suscitant atmosferes de pànic i meravella.


       
<
>
novembre 2020
1
2 3 4 5 6 7 8
9 10 11 12 13 14 15
16 17 18 19 20 21 22
23 24 25 26 27 28 29
30
subscriu-te al butlletí newsletter

segueix-nos a:

facebook twitter instagram vimeo flickr

Lo Pati

Centre d'Art - Terres de l'Ebre

C/ Gran Capità, 38-40

Tel. 977 709 400

43870 Amposta

Horari de visita:

dimecres, dijous, divendres i dissabtes de 16:00 a 19:00.

 

Organitza:

Ajuntament d'Amposta

 

Amb lo suport de:

Generalitat de Catalunya

Diputació de Tarragona

I la col·laboració de:

Museu de les Terres de l'Ebre

Política de privacitat
continguts amb llicència creative commons