Ester Fabregat

Tarragona, 1977
Creació artística

'En trànsit líquid', metàfora del temps que vivim

El 1993 Zygmunt Bauman, sociòleg i filòsof polonès, va crear el terme modernitat líquida. Aquest autor ens diu que, dins d’aquesta concepció, la via del canvi és l’única possible i necessària, perquè és la que ens permet poder enfrontar-nos a les transformacions que la persona ha de viure al llarg de la seva vida. Un concepte que figuradament li serveix per a explicar la situació dels anys que vivim d’inseguretat, de por i d’incerteses.

Podem dir que l’obra de l’artista Ester Fabregat s’inscriu dins d’aquestes coordenades i il·lustra molt bé el que planteja Zygmunt Bauman. Ja havíem comentat una altra vegada que la seva obra es pot entendre com una metàfora del nostre present, de la nostra existència.

L’exposició que motiva aquest escrit i que l’artista ha batejat amb el nom “En trànsit líquid” ens mostra una bona selecció de la seva obra i de la seva trajectòria en l’àmbit personal i artístic. A través d’aquesta selecció, podem veure i apreciar la coherència i l’esperit que caracteritzen el seu treball. Un treball al qual podem intentar apropar-nos mitjançant tres conceptes: canvi, transformació i memòria.

El canvi forma part de la seva vida. Des que el 1995 va deixar Valls per Barcelona, ha viscut a França, Brasil, Colòmbia, Grècia i Alemanya. Aquest continu anar d’un país a un altre, de compartir amb cultures molt diferents, de viure moltes experiències, ha nodrit la seva manera de pensar i de crear les seves obres, que va produint sempre en consonància amb la situació que les genera, amb l’afegit del seu bagatge personal.

Canvi i transformació són paraules sinònimes, però amb matisos. Podríem dir que el canvi és més subtil i la transformació més radical. La transformació associada a la metamorfosi ha estat present des de la seva infantesa. Com molts nens a la seva edat, va tenir cucs de seda, fet que va deixar una empremta a la seva memòria i en la seva manera d’entendre l’art. Així ho fa constar la creadora amb una petita escultura, una capsa metàl·lica amb forats, que simula una capsa de sabates, com les que encara fan servir els nens, per guardar els seus cucs, obra que es pot entendre com l’inici del recorregut de la present exposició. Un recorregut que no es presenta de manera lineal, sinó amb obres que l’espectador va articulant a mesura que va visitant la mostra.

Metamorfosi fou la idea, el concepte, que va nodrir una de les seves primeres accions realitzada a una platja de Barcelona. Aquí també ella va començar a fer servir el que denominà “la segona pell” i que, amb canvis i variacions, es troba en diferents moments de la seva producció. Una pell que juga amb la identitat sexual, perquè la pot portar una dona o un home. Òbviament, en tenir una segona pell es modifica la relació de l’individu amb l’exterior. La pell és l’element que recobreix el nostre cos i la que ens transmet les sensacions; per tant, una segona pell lògicament modifica les nostres percepcions i a la vegada pot crear-nos una nova identitat.

En aquesta acció de l’any 1998, l’artista es presentà coberta amb una mena de càpsula que l’envoltava i de la qual ella sortia, com la papallona que emergeix de la seva crisàlide. Dos anys després, estant d’Erasmus a Grenoble, l’artista es passejà per la ciutat amb una mena de càpsula, fràgil i translúcida, Sac de Voyage, una altra de les seves performances, una escultura unida al seu cos, una pròtesi que ella va transportar d’un lloc a l’altre. Ens podem preguntar: qui hi ha dins d’aquest sac i de les seves diverses obres, de les seves formes fràgils i subtils, dels seus translúcids embolcalls? L’artista ens dóna la resposta. A l’interior, el buit matèric, però ple del que és important, del que hom s’emporta quan se’n va lluny, dels seus records, de la seva memòria, de les experiències que fan l’home/dona únic i irrepetible. És el que ens acompanya sempre, independentment del lloc on estem o on anem. Aquest “buit matèric” és similar al buit de què ens parlava Antoni Tàpies, és a dir, un buit ple de coneixements, tal com ho entén el zen, doctrina en què el buit significa tot.

Arribem, per tant, al tercer concepte a la memòria, un element fonamental en la formació de la identitat com a persona i com a cultura, tal com ho assenyalava Miguel de Unamuno. Per tant, la manera com recordem el nostre passat és el que dona sentit al nostre present. La memòria és el nostre arxiu particular i Ester Fabregat treballa amb el seu, un arxiu, un “sac” que es va fent cada vegada més gran i més complex, que és el que nodreix el seu art. Un art que ella entén “com una manera de viure, és una lluita constant, perquè no és gens fàcil. És un camí en solitari de llargues immersions creatives. El que faig em serveix per a entendre el món i per a entendre’m a mi mateixa”.

Dins d’aquesta immersió creativa, i en relació amb les seves vivències, als seus recorreguts, a les diferències i necessitats culturals, ha creat el seu llenguatge particular, una nova manera d'entendre l’escultura, en què, a més, intervenen el vent i l’aigua. Escultures transportables que necessiten aquests elements per prendre vida, per dotar-les d’energia.

Treballa amb materials reciclats, materials lleugers que reutilitza, perquè, igual que ella crea una nova forma, també dóna un nou ús als materials. Obres que tenen un caràcter molt artesanal. El treball manual l’estimula, perquè durant l’etapa de creació de les obres moltes vegades es genera un nou procés, una nova història al seu voltant. Així va néixer el seu Homo shopping, l’home de plàstic, personificats per les figures diminutes que veiem a les parets del museu, representants d’una societat en què el consum i la dependència que es genera s’han convertit en un objectiu principal del sistema de vida actual.

Davant d’aquests homuncles hi ha els seus nedadors, que es mouen amb facilitat tant a l’aigua com a l’aire, figures lliures que saben que viuen en un món on el risc, la inseguretat i la por son amenaces contínues d’aquesta llibertat, com diria Zygmunt Bauman, amb el qual hem encetat aquest text.

Però dins d’aquest món, malgrat tot, l’alegria i l’optimisme sempre hi són presents, a través d’aquests personatges que creen un ambient gairebé màgic, a través del color, del moviment, de les seves accions, plenes de joia i d’entusiasme, i, en particular, de l’actitud de l’artista i la seva capacitat per estar en un continu procés de gestació de noves idees i de noves formes.

Antonio Salcedo Miliani

Descarrega CV

<
>
abril 2020
1 2 3 4 5
6 7 8 9 10 11 12
13 14 15 16 17 18 19
20 21 22 23 24 25 26
27 28 29 30
subscriu-te al butlletí newsletter

segueix-nos a:

facebook twitter instagram vimeo flickr

Lo Pati

Centre d'Art - Terres de l'Ebre

C/ Gran Capità, 38-40

Tel. 977 709 400

43870 Amposta

Horari de visita:

dijous, divendres i dissabtes de 17:00 a 20:00

diumenges d'11:00 a 14:00

 

Organitza:

Ajuntament d'Amposta

 

Amb lo suport de:

Generalitat de Catalunya

Diputació de Tarragona

I la col·laboració de:

Museu de les Terres de l'Ebre

Política de privacitat
continguts amb llicència creative commons